Articles

La disputa pel mar de Gaza

 Publicat al Setmanari Directa el 29 de maig del 2013.

El passat 14 de maig el govern israelià anunciava l’aprovació del retorn a les 6 milles nàutiques, fins ara 3 milles, per als pescadors de Gaza. Una política que s’emmarca dins de les negociacions de l’última treva entre Israel i Hamàs després de la darrera operació militar Pilar Defensiu, duta a terme per l’exèrcit d’Israel a la Franja de Gaza, on van morir 166 palestines.

L’anunci de la retornada a les 6 milles nàutiques, es queixa Zakaria Baker, membre i coordinador de la comunitat de pescadors a la organització UWAC (Union of Agricultural Work Comitee), arriba quan gairebé ja s’ha acabat la temporada de la sardina, una temporada insalvable per a moltes famílies que es jugaven molt aquests darrers mesos. Zakaria va explicar que si els israelians han decretat ara el retorn a les 6 milles nàutiques és per que saben de bona tinta que els peixos no es poden pescar en quantitats suficients fins les 8 o 9 milles nàutiques. La davallada del número de pescadors, segons fonts de les Nacions Unides, va minvar entre l’any 2000 i el 2010 de 10.000 a 4.000 pescadors degut a l’escassetat de peix i a la perillositat que els atacs israelians suposen. Segons Khalil S. Shaheen, membre del PCHR (Palestinian Center of Human Rights), les estadístiques de les agressions que han patit els pescadors des de què la treva va ser anunciada són: 45 pescadors arrestats, 8 vaixells confiscats i 9 vaixells danyats, alguns inservibles, a banda de totes les destrosses en materials així com xarxes, focus, etc. El 85% d’aquestes agressions van ser dins de les 3 milles nàutiques.

Malgrat les declaracions de dimarts passat, l’exèrcit israelià va estar disparant als pescadors durant el matí de dimecres dins de les 6 milles nàutiques, incomplint, ja des de les primeres hores de l’anunci, l’acord que s’havien compromès a respectar. El govern de Benjamin Netanyahu intenta guanyar la partida mediàticament amb polítiques que afavoreixen l’apartheid però amb moviments que semblen democràtics. També aquesta setmana, l’Estat isrealià ha fet pública que la mediàtica i televisada mort del nen de 12 anys, Mohammed al-Durrah, símbol de la Segona Intifada, l’any 2000, és falsa i una simulació i acusa al periodista que va gravar les imatges de mentider i manipulador.

La política de pesca

Fins ara els pescadors de Gaza només podien allunyar-se de la costa 3 milles nàutiques, un acord unilateral que va imposar Israel malgrat els Acords d’Oslo de 1993, on s’estipulen 20 milles nàutiques de la costa que es van reduir a 12 després de la Segona Intifada. El 2006 després de les eleccions democràtiques i del triomf de Hamàs a les urnes, Israel va decidir, amb l’aprovació de la comunitat internacional, la il·legalització d’aquesta facció política titllant-la de terrorista. Fou llavors quan va imposar el setge de les 6 milles nàutiques que de nou es van reduir a 3, el gener del 2009, després de la guerra desencadenada després de l’operació Plom Fos.

Gaza pateix l’asfixia del setge des de fa gairebé set anys, des de juny 2007. La vida, la psicologia i l’economia es veuen profundament afectades degut a l’empresonament imposat per les forces d’ocupació israelianes per terra, mar i aire. En aquestes circumstàncies, la pesca juga un paper fonamental per a la població de Gaza on, conjuntament amb l’agricultura, és un dels sectors més importants de la franja. El fet de poder pescar a 3, 6, 12 o 20 milles té conseqüències directes per a la supervivència de milers de famílies; implica poder pescar peix i diferents peixos o no pescar-ne, poder vendre peix o no vendre’n.

Gas a la costa. Control del negoci

La disputa pel mar de Gaza, però, té quelcom d’amagat. El 1999, la multinacional britànica BG Group va descobrir un gran depòsit de gas (més de 1’4 trilions cúbics equivalents a 4 bilions de dòlars) localitzat a 15 milles de la costa de Gaza, reserva que garantiria l’electricitat necessària per a palestins i palestines durant tota una dècada amb excedent suficient per a la importació, equiparant Gaza amb Dubai. La companyia BG Group va proposar un gasoducte directe a la costa de Gaza i un altre a Cisjordània, no obstant això, Ariel Sharon, elegit primer ministre el 2001, va declarar que mai compraria gas a Palestina. Les pressions de l’exprimer ministre britànic, Tony Blair, van adreçar les negociacions del BG Group cap a Egipte i Israel. Aquest descobriment s’emmarca dins d’una zona repleta de gas i petroli en una àrea estesa des d’Egipte fins a Síria passant per Gaza, Israel i el Líban. Segons el Servei Geològic dels EUA, aquesta zona tindria una capacitat de 122 trilions cúbics de gas natural i 1’7 bilions de barrils de petroli.

Mentre Israel s’esforça en mantenir el bloqueig amb l’excusa de combatre el terrorisme, milers de famílies palestines pateixen les conseqüències de l’embargament. Les 6 milles nàutiques no són, doncs, cap regal per a una població que no pot viure lliurement. El setge ha d’acabar, és impossible construir la pau sobre un poble trepitjat i humiliat diàriament.

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s